Orfes

Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres.

No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres.

D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.

Joan 14:15-21

Un dels tràngols més complicats que podem experimentar les persones és patir el sentiment d’orfandat.

Aquest sentiment esdevé, evidentment, quan perdem els pares, sigui a l’edat que sigui, però també és una experiència que podem patir sense ser orfes en aquest sentit natural.

Això succeeix quan perdem les nostres seguretats, quan perdem la xarxa, o una baula important, de les nostres relacions més vitals.

Succeeix sobretot quan no som acceptats, quan no sentim la seguretat i la pau de que, tal i com som, som estimats, i tenim el nostre espai, el nostre lloc entre d’altres relacions humanes que ens acompanyen, a on podem donar i podem rebre.

Sovint fins i tot podem patir rebuig, oblit, invisibilitat; per part dels altres, dels que en teoria formen part de la nostra família, comunitat o societat, en una munió de circumstàncies, per ser com som podem tenir, patir, aquest sentiment d’abandó, d’orfandat.

En aquestes circumstàncies és normal reaccionar amb ràbia i frustració, o crear màscares, màscares que ens facin ser com els altres voldrien que siguem, o com la societat espera que siguem. Tot i que hi ha coses que són difícils d’amagar rere una màscara, com el color de la pell, el nostre sexe, com entenem i vivim la nostra identitat sexual, el nostre estatus social, o fins i tot la nostra fe.

El sentiment d’orfandat ens pot obligar a lluitar, a reconstruir les nostres relacions vitals des de el que som, o sovint, ens pot enfonsar, i fer-nos destructors precisament d’aquells que encara ens estimen, i continuen prop nostre, potser sense massa habilitat per entendre la situació a la que ens estem enfrontant.

És realment difícil aixecar-se al matí com un orfe, o pitjor encara apagar el llum a la nit, sentint-se abandonat, i aquest món nostre, que fem entre tots, abandona a molta gent, més dels que ens pensem queden orfes, sense relacions afectives de seguretat, acceptació, i amor incondicional.

L’evangeli de Joan ens porta avui paraules consoladores, “No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu.”, és la promesa de l’Esperit que ens adopta, que adopta a tots els orfes.

És una promesa consoladora i guaridora, doncs l’Esperit de Déu ja sap com som, ja sap qui som, de sobres, és l’Esperit de la veritat, és a nosaltres en les nostres circumstàncies que ve aquest Esperit enviat per Jesús.

És una promesa consoladora i guaridora, perquè aquesta promesa crea una nova comunitat, la comunitat que viu els manaments de Jesús, “Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.”

I el manament no és un altre que us estimeu els uns als altres tal com Jesús us ens ha estimat.

Jesús amb el seu Esperit no només fa desaparèixer l’orfandat humana, que tothom d’una manera o un altre arriba a patir o fer patir a l’altre, sinó que a més vol construir amb el seu Esperit una nova comunitat a on les relacions neixen del seu propi amor, no és un altre el manament de Jesús.

Davant d’un món, del que som part, que tantes vegades s’ocupa en fer patir a les persones, creant orfes i abandonats, tenim la possibilitat de crear nous lligams amb l’amor de Jesús, aquest és el manament, oferir una nova família de vincles d’acceptació, de seguretat i protecció, a on puguem desenvolupar-nos i créixer positivament sense pors, sense màscares, sense frustracions.

Pr. Jonathan Navarro

Print Friendly, PDF & Email

Que n'és de bo compartir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *